Sempre havia volgut anar a la Vall d’Aran i a la fi aquest octubre he pogut gaudir dels seus paisatges per primera vegada. Després de gairebé cinc hores de viatge en cotxe vaig arribar a la capital, Vielha, molt petita però plena d’encant. Només arribar-hi vaig adonar-me que les hores de viatge havien valgut la pena. Envolcallada per les muntanyes del Pirineu Català, Vielha sembla estar aïllada de tot, un diminut món enmig de la naturalesa. Estem a octubre però encara es pot sentir l’escalfor del sol a la pell. Tot és tan acollidor, et convida a tancar els ulls i respirar l’aire pur aranès. La Vall d’Aran amaga racons dignes d’admirar, com el Sauth deth Pish o la Bassa d’Oles, que t’aporten aquella tranquilitat i aquell benestar que la ciutat no et dóna. Però aquesta sensació va durar ben poc, tan sols un cap de setmana. S’acostava el dilluns, i amb ell la tornada a la realitat i a la rutina. Segurament podria dir allò de “ha estat curt però intens”, intens en colors, calma, sons de la naturalesa i sobretot intens en amor per la nostra terra. El que sí puc dir amb tota seguretat és que cada vegada que faig alguna escapadeta pel nostre petit país acabo dient: “que maca és Catalunya, collons!”
oct9
