La qüestió del vertader valor de la fàbrica

El conjunt industrial Can Fàbregas i de Caralt va ser construït l’any 1879 per Antoni Barroca com a edifici de la Farinera Mataronesa, una fàbrica de farines que funcionava amb màquina de vapor. Can Fàbregas i de Caralt es va obrir perquè si ens remuntem al segle XIX, a Mataró només hi havia una única indústria de producció de farina, el molí d’en Llauder. Aquesta farinera era insuficient ja que era un moment en què la població augmentava i hi havia una creixent demanda de pa. La nova fàbrica es va considerar un edifici modern, ja que es va necessitar fer una reforma en el pla de l’eixample de la ciutat per a què Can Fàbregas i de Caralt pogués cabre en les millors condicions. Avui dia, la fàbrica encara conserva tots els seus elements arquitectònics originals del 1879, i des de llavors ha passat per diferents propietaris i usos industrials. Per tot això, i tot i que actualment no s’hi duu a terme cap activitat i està abandonat, aquest edifici va estar catalogat en el Pla Especial del Patrimoni Arquitectònic de Mataró amb el màxim nivell de protecció i va estar qualificat en el Pla d’Actuació Urbanística Municipal del 2002 i del 2004 com a edifici important a conservar. Tot i la gran importància d’aquest conjunt arquitectònic, ara ha sorgit la proposta de construir un centre comercial d’ El Corte Inglés on està ubicada la fàbrica i, per tant, suposaria l’enderrocament de l’edifici de Can Fàbregas i de Caralt. A causa de la pressió especuladora per part de la locomotora comercial, l’equip d’urbanisme de l’Ajuntament de Mataró va intentar, de manera fallida, la descatalogació del conjunt industrial. Com que era una acció il·legal, el desembre del 2007, el govern municipal va proposar el seu trasllat en un altre lloc, situat a pocs metres d’on va estar construït originàriament. D’aquesta manera, no s’hauria d’arribar a la seva descatalogació i el patrimoni seguiria conservant-se. Segons la normativa de la ciutat que fa referència al patrimoni , els edificis catalogats amb el màxim nivell de protecció no poden ser ni enderrocats ni traslladats. Però l’Ajuntament va obeir la normativa de la Generalitat, que sentencia que els patrimonis controlats a nivell local, i no nacional, sí que poden ser traslladats. És aquest un dels tants punts crítics i conflictius que confronten a ambdós bàndols de Mataró. Els que denuncien l’actuació del govern municipal diuen que el trasllat de la fàbrica comportarà l’esquarterament, emmagatzematge i reubicació de tot el conjunt, de manera que pel camí es perdran els valors d’aquest edifici, únic en la seva tipologia, ja que, entre altres coses, “els seus murs es convertirien en simples decorats fora del seu lloc original”, afirma Joan Giménez, historiador de Mataró que defensa al cent per cent la preservació del conjunt industrial en el lloc actual. En canvi, els que estan a favor de la construcció del nou centre comercial creuen que el trasllat és la millor solució per a tots.

Les veus que parlen de Can Fàbregas

La decisió i les maneres, en el seu moment, del govern municipal de traslladar la fàbrica va provocar un malestar general entre els mataronins i mataronines i es van iniciar diversos moviments per part d’associacions i organitzacions de Mataró que es van veure afectades pel conflicte. A més, es va crear una plataforma per oposar-se exclusivament a qualsevol acció que perjudiqués les condicions de l’actual Can Fàbregas.
Des del moviment ciutadà de la plataforma “Salvem Can Fàbregas i de Caralt”, en el manifest elaborat el gener del 2007, es condemna aquest atemptat al patrimoni de la ciutat i s’exigeix el retorn del conjunt industrial al seu nivell original de protecció. A més, demanen que “no es creï el fals dilema “Locomotora comercial” versus Patrimoni”, ja que no es posicionen respecte el nou projecte d’ El Corte Inglés ni sobre la reforma urbanística d’aquest sector. Des de sempre, han donat suport a la modernització i el progrés de la ciutat, però alhora creuen que “ la modernitat no ha d’estar renyida amb la conservació del patrimoni històric”, afirmant que “invertir en patrimoni també és fer una inversió de futur”. Totes les persones que donen suport a la Plataforma per salvar la fàbrica de Can Fàbregas comparteixen la idea que “el patrimoni històric és un dels millors referents per percebre la presència del passat en el present i, per tant, per poder projectar des de la nostra realitat el futur. El conjunt de Can Fàbregas i de Caralt ha de ser un element que enriqueixi el paisatge urbà i defineixi la identitat i la història de les persones que viuen, i viuran, a Mataró.”, afirma la portaveu de la Plataforma, Núria Manté.
La plataforma “Salvem Can Fàbregas i de Caralt” no ha estat l’única associació que s’ha apuntat per defensar i salvar aquest edifici amb valor patrimonial. L’Associació de Comerciants, Industrials i Serveis de Ca l’Ymbern, zona comercial i industrial que es troba al voltant de la fàbrica, van presentar també les seves al·legacions demostrant que aquest nou projecte suposaria un prejudici econòmic. A més, consideren l’enderroc d’ ”injustificat” perquè creuen que només vol afavorir El Corte Inglés. L’enderroc de la fàbrica, que formava part del pla de Millora Urbana de l’illa de Can Fàbregas, afectaria directament als deu propietaris de les finques de Ca l’Ymbern, ja que el govern les vol enderrocar per poder ampliar les voreres i crear un nou espai públic davant d’ El Corte Inglés. A més a més, també quedarien afectades les nou empreses, entre les quals s’hi fan activitats industrials, però també hi ha comerços i restaurants, i són uns 34 treballadors d’aquesta zona que possiblement es quedarien sense feina.
També hi ha hagut moviments polítics, per part de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), que el mes d’abril d’aquest any va presentar, i que ja ho va fer per primer cop el febrer de 2007, les seves al·legacions al registre de l’Ajuntament de Mataró. En aquest informe fan esment del document urbanístic que recull informació sobre la millora en els “Entorns del carrer Biada”, el qual, segons la CUP, vulnera alguns dels articles del Pla Especial del Patrimoni Arquitectònic de Mataró, on es determina que els edificis amb el màxim nivell de protecció, com és el cas de la fàbrica de Can Fàbregas i de Caralt, totes les accions de desplaçament, trasllat o emmagatzematge no hi són permeses. Una altra de les al·legacions que van presentar va ser la mancança d’un estudi econòmic que acredités o justifiqués la proposta de l’enderroc o del trasllat del conjunt patrimonial. A més, denuncien el fet que el Regidor d’Urbanisme de la ciutat, Ramon Bassas, va intervenir de manera decisiva en els acords i actuacions, “cosa que hauria d’haver evitat ja que se l’obligava a apartar-se de qualsevol intervenció pel fet que el seu oncle matern era el propietari de la fàbrica” en el moment que El Corte Inglés es va interessar pel projecte a la capital del Maresme. Tot i així, Ramon Bassas ha afirmat que mai havia sabut que la fàbrica havia estat propietat de la seva família. Aquesta polèmica va suscitar queixes per part dels ciutadans, que no es creien al regidor d’Urbanisme. Parlant sobre aquest tema amb Ramon Salicrú, historiador de Mataró i defensor del trasllat de la fàbrica, ha dit que “evidentment, tenen el dret de sospitar però en Ramon Bassas el conec de fa molts anys i em va assegurar que ell no en sabia res”. La CUP s’oposa fermament al trasllat de Can Fàbregas i creu que s’hi s’ha de desplaçar algun edifici aquest ha de ser El Corte Inglés, o bé s’hauria de fer compatible la construcció d’aquest centre comercial amb el respecte cap a l’antiga fàbrica i el seu lloc original.
Joan Giménez Blasco, historiador i autor de l’informe històric sobre la fàbrica, demanat per la plataforma “Salvem Can Fàbregas i de Caralt”, està també implicat en aquesta polèmica perquè des de sempre que s’ha interessat per la història de Mataró. Des de fa anys que s’ha preocupat especialment per aquells monuments, considerats com a patrimoni de la ciutat, que amb el pas del temps se’ls ha abandonat i han acabat desapareixent, com per exemple, el cas de Can Cisternes, l’únic casal del segle XVII a Mataró, que l’Ajuntament volia enderrocar per construir-hi apartaments. Actualment, Giménez Blasco segueix lluitant per salvar Can Fàbregas, assegurant que “a tot Europa, els edificis d’aquesta tipologia es restauren, en canvi, aquí a Mataró es permet el seu enderroc”. Tot i el seu suport constant per salvar-lo, en Joan Giménez no intueix un bon futur per aquest conjunt arquitectònic. Aquest historiador qualifica de “delicte” la voluntat d’enderrocar aquest edifici patrimonial ja que està considerat amb el màxim nivell de protecció. Aquest historiador firma que l’Ajuntament ha manipulat la informació de cara als ciutadans dient que els que es posicionen a favor de conservar aquest patrimoni històric “som uns romàntics, que anem en contra del progrés i que som uns anti El Corte Inglés”. Aquest historiador de Mataró creu que “per higiene, el que necessita la ciutat és un canvi polític, ja que fa 25 anys que hi governen els socialistes”.
Ramon Salicrú, també historiador mataroní, és, a més, director del Grup Escoles Mataró (GEM) i militant del Partit Socialista de Catalunya a Mataró. També s’ha volgut involucrar, no de manera tan directa , en la fàbrica de Can Fàbregas. Salicrú és un dels convidats a les tertúlies que es fan cada setmana a Televisió de Mataró i on es tracten temes que afecten a la ciutat. Últimament, un dels temes més recurrents i susceptibles de debat ha estat el futur de Can Fàbregas. Salicrú ha donat el seu punt de vista sobre aquesta situació i vol deixar clar que ell no es posiciona per cap dels dos “bàndols”, sinó que està d’acord amb alguns punts i en altres dissenteix. Salicrú està d’acord en què quan ens trobem amb un edifici catalogat com a patrimoni de la ciutat hi ha l’obligació de preservar-lo. El problema, segons ell, rau en què va ser l’ Ajuntament qui va catalogar aquesta fàbrica, fa només sis anys, amb la màxima protecció. Ara, és el mateix Ajuntament qui decideix descatalogar-la per poder executar l’enderroc. A més, ell creu que “potser no té, com a conjunt, la categoria màxima de protecció perquè fora d’alguns elements que es mantenen i que es podrien reconstruir, la majoria de les peces estan molt degradades”. Per tant, l’Ajuntament va buscar una alternativa a l’enderroc i va decidir traslladar la fàbrica, “que no vol dir destruir-la, sinó desmuntar-la”, per la qual cosa evita la seva descatalogació i no significa, en cap moment, la destrucció del patrimoni, fet que, segons ell, seria un precedent judicial terrible per a la ciutat. El militant del PSC diu que “l’arquitecte contractat per l’Ajuntament ha assegurat que si es talla Can Fàbregas a trossos no hi ha perill de desfer-se i que es podrà recobrar un cop estigui tot urbanitzat”. Tot i així, a Salicrú li fa por la reconstrucció perquè no vol que es perdi el patrimoni de la ciutat. També afirma que se sent vinculat a la opinió del grup polític al qual pertany i, per tant, s’ho mira des d’un cert compromís polític, però això en cap cas vol dir que se subordini als interessos d’El Corte Inglés. Salicrú entén que el futur de la ciutat és terciari i, com diu ell, “el tren passa i deixar passar aquest tren que porta ingredients per dinamitzar, després podem córrer el risc de penedir-nos-en”.

El Corte Inglés, un projecte que encaramela

El Consell d’Administració de PUMSA (Promocions Urbanístiques de Mataró), una empresa municipal, va adjudicar el passat mes de març a El Corte Inglés el sòl que pertany actualment a l’illa de Càn Fabregas i de Caralt. Aquesta locomotora comercial ha presentat una declaració acceptant el pagament de gairebé 29.500.000 euros, que engloba el preu de venda establert i el pagament de les compensacions econòmiques destinat a inversions en patrimoni arquitectònic. A més, també proposa millores econòmiques a invertir en projectes de ciutat, com per exemple, la urbanització dels carrers de l’entorn, la construcció d’un aparcament municipal subterrani davant el carrer de Miquel Biada, (carrer on se situa Can Fàbregas) amb un total de 310 places d’aparcament, o la col·laboració en projectes de promoció comercial i turística de la ciutat. En un principi, un cop definit el projecte del centre comercial, El Corte Inglés va acceptar les condicions que l’Ajuntament va posar-li sobre la taula i va admetre que Can Fàbregas no s’enderrocaria. Però poc temps més tard, els alts càrrecs d’aquest empresa van decidir que volien ampliar la superfície del centre comercial més del que s’havia previst, de 18.000 metres quadrats inicials als 24.000 metres quadrats que després es van demanar. Com que es tractava d’una locomotora comercial que aconseguiria importants beneficis econòmics, l’Ajuntament de Mataró va rebaixar el nivell de protecció de la fàbrica per poder-la enderrocar. Resulta que aquesta decisió es va fer mitjançant una votació secreta i il·legal i un cop es va publicar l’informe, el qual afirmava l’enderroc de l’antiga farinera, el govern municipal va quedar en evidència ja que aquesta actuació no es podia dur a terme. Però El Corte Inglés va seguir ferm en la idea que volia construir el centre comercial en el lloc on s’ubicava la fàbrica i, per tant, s’havia de fer alguna cosa al respecte. Va ser llavors, quan l’Ajuntament va buscar una alternativa a l’enderroc i va optar per traslladar l’edifici industrial. Un total de 3 milions d’euros és el que costa aquest trasllat i es duria a terme agafant blocs de 40 tonelades i emmagatzemar-los en alguna nau fins que el lloc on s’ha pensat traslladar la fàbrica estigui disponible per aquesta reconstrucció. Per tant, de moment no hi ha una data fixada, i Joan Giménez creu que aquesta data mai arribarà, pel trasllat de Can Fàbregas. Com que al voltant d’ El Corte Inglés s’hi volen construir pisos, els diners per pagar l’alt cost del trasllat provindran de la venda d’aquests pisos.
Ramon Salicrú, historiador que defensa el trasllat de la fàbrica, admet que no li agraden les empreses multinacionals i que, en veritat, no li importa si es construeix o no El Corte Inglés a Mataró. Tot i així, i tal com va afirmar el Pla Urbanístic, “el fet que existeixi una locomotora comercial al centre de Mataró revitalitza aquella zona, que en els últims anys està bastant morta”. Un centre d’aquestes característiques aportaria més capitalitat a la ciutat. A més que, El Corte Inglés ha assegurat 1000 llocs de treball, el 80% dels quals seran per a gent de Mataró. “Digues-li als ciutadans que no tenen feina que l’Ajuntament ha rebutjat una oferta de 1000 llocs de treball”, afirma Salicrú davant el dilema de si acceptar o no la construcció d’un centre d’aquestes dimensions. Ramon Salicrú diu que els venedors i botiguers de tot el centre de Mataró estan dividits i assegura que la presència d’un centre comercial farà que es moguin per renovar els seus comerços i millorar la seva oferta. Salicrú creu que, en el fons, molta gent de la que s’ha manifestat el que realment no accepta és que es construeixi El Corte Inglés. El que veritablement es cou és una animadversió en contra d’aquesta locomotora comercial. “Estic seguríssim que si s’hagués dit de fer un altre negoci, ningú s’hagués queixat. El que passa és que El Corte Inglés és el dimoni amb banyes i cua, és capitalisme pur”, afirma Salicrú.

El trasllat, per alguns“la millor solució”; per altres, un greu error

Una de les qüestions que preocupa a Joan Giménez, l’autor de l’informe històric de la fàbrica, és que en el lloc on es vol reubicar, Can Fàbregas tindrà una funció merament decorativa i deixarà de ser el que és ara: un monument històric. A més, hi ha moltes empreses interessades en comprar locals al voltant d’on es construirà aquest centre comercial i ja s’han començat a fer fora als veïns de l’illa i a expropiar alguns locals, justificant-ho que es fa amb criteri de benefici i utilitat públics.
Ramon Salicrú afegeix que aquesta operació de trasllat sortirà molt cara però segons l’Ajuntament de Mataró, en el pressupost municipal no hi ha de comptar res. “Teòricament, ells tenen calculat que en el ciutadà mataroní no li ha de costar res aquest trasllat perquè l’operació seria entre els urbanistes i aquests diners servirien per fer la reconstrucció de la fàbrica”. Tot i així, Salicrú considera que aquest edifici necessita una restauració urgentment perquè està molt abandonat i com diu, “a vegades costa més reconstruir que fer-ne un de nou”. En definitiva, que “si traslladant la fàbrica no s’ha de descatalogar, no ha de costar res al ciutadà, i la fàbrica reconstruïda pot tenir una altra utilitat (convertir-se en botigues, per exemple), una actuació urbanística d’aquestes característiques és la millor solució”. Salicrú, tot i així, reconeix que pot haver-hi molts riscos que a l’hora del desmuntatge per blocs de la fàbrica, moltes peces es facin malbé. Vol que es mantingui el patrimoni però també reconeix que “no tot es pot conservar. S’ha de saber què es conserva i què no”. I creu fermament, que després de la reconstrucció a pocs metres del lloc on s’ubica actualment, la fàbrica quedarà molt millor que ara. Per tant, podríem dir que defensa el projecte final de l’Ajuntament, però amb matisos.

Ironia en miniatura

Després de que el tema de Can Fàbregas hagi bullit tant a la ciutat de Mataró, Martí Anson, artista conegut de Mataró, ha decidit donar-li un toc d’humor i ironia a l’assumpte. Anson ha agafat la història de Can Fàbregas i la traslladarà a Nou Mèxic, en una mostra d’art contemporani que portarà com a nom la “Bienal Site Santa Fe”, i que es durà a terme a finals de juny fins a l’octubre. Martí Anson construirà amb les seves pròpies mans una rèplica de la fàbrica però a escala reduïda, concretament les mides seran de 6 metres d’alçada per 9 metres d’amplada. Un cop finalitzada l’exposició “a l’americana”, l’Ajuntament de Mataró es quedarà amb la peça en miniatura. Aquest artista mataroní reconeix que no es posiciona per cap de les dues grans opinions que s’han format sinó que més aviat creu que tot plegat “és com un acudit”. Segons Anson, “tot plegat resulta més propi d’una comèdia que no pas uns fets de la realitat”. Un dels aspectes que vol ressaltar aquest artista d’aquest projecte és que reflecteix una de les tendències actuals com és el fet de copiar-ho tot. Fins i tot, ha arribat a copiar el títol de la presentació, “Martí i la fàbrica de farina”, que com és evident fa referència al títol de “Charlie i la fàbrica de xocolata”. L’artista defineix el projecte d”irònic” ja que així és molt més interessant, i diu que l’interès de dur a terme aquesta “mini-construcció” és “situar a escala internacional una problemàtica local”.